6.1 INTRODUCCIÓ

1.Introducció

La història de la Terra cobreix els aproximadament 4.600 milions d’anys que van des de la formació de la Terra a partir de la nebulosa presolar fins al present. Per la dificultat de plasmar períodes de temps molt grans, es fa servir una analogia amb un dia terrestre, començant fa exactament 4.567 milions d’anys, amb la formació de la Terra, i acabant ara.

Cada segon d’aquest període representa uns 53.000 anys. El Big Bang i l’origen de l’univers, que es calcula que tingueren lloc fa aproximadament 13.700 milions d’anys, passarien quasi dos anys abans que comencés a funcionar aquest rellotge imaginari.

La Terra té un passat i, en conseqüència, una història en la que s’han succeït tota una sèrie d’esdeveniments en el transcurs del temps. El seu estat actual no és altra cosa que la conseqüència final de tots aquests esdeveniments, encadenats en el temps. Interpretar la història de la Terra és un objectiu fonamental de la geologia. Com un detectiu actual, el geòleg ha d’interpretar les pistes que es troben conservades en les roques.

Estudiant aquestes roques, especialment les roques sedimentaries, i els trets que contenen, els geòlegs poden desvetllar les complexitats del passat i veure com anat canviant la Terra des d’aleshores. La geologia estudia els canvis que ha sofert la Terra.

Els canvis geològics es realitzen en temps que no són perceptibles per l’ésser humà. La unitat de temps en geologia és el milió d’anys(m.a). La geologia tracta de determinar l’ordre en que s’han ant produint els fets al llarg de la història i en quin moment es van produir.

1.1 Origen

La Terra es formà com a part del naixement del sistema solar; el que més tard esdevindria el sistema solar existia inicialment com un gran núvol de pols, roques i gasos en rotació. Estava compost d’hidrogen i heli produïts al Big Bang, així com d’elements químics expulsats per les explosions de les supernoves. Aleshores, fa uns 4.600 milions d’anys, es pensa que u

na estrella propera esdevingué una supernova. L’explosió envià una ona expansiva a través de la nebulosa presolar, causant-ne la implosió. A mesura que el núvol

continuava girant, la gravetat i la inèrcia l’aplanaren en un disc protoplanetari, orientat perpendicularment respecte al seu eix de rotació. La majoria de la massa es concentrà al centre i començà a escalfar-se. La implosió d’aquesta matèria donà calor cinètica; com que no es podia escapar, el centre del núvol s’escalfà, permetent la fusió d’hidrogen en heli. El resultat fou un estel T Tauri, el Sol primitiu. Mentrestant, a mesura que la gravetat feia que la matèria es condensés al voltant de les partícules de pols, la resta del disc es començà a separar en anells. Els fragments més petits col·lidien i es tornaven fragments més grans, que esdevenien protoplanetes. Entre ells hi hagué una acumulació de matèria a uns 150 milions de quilòmetres del centre: la Terra. A mesura que el Sol es condensava i s’escalfava, començà a produir-se la fusió nuclear, i el vent solar que en resultà s’endugué la majoria del material del disc que no s’havia condensat en cossos més grans.

 

1.2 La Lluna

L’origen de la Lluna roman incert, tot i que els indicis apunten cap a la teoria de l’impacte gegant. És possible que la Terra no hagués estat l’únic planeta que es formà a 150 milions de quilòmetres del Sol.

Es pensa que un altre cos es formà a 150 milions de quilòmetres tant del Sol com de la Terra, al seu quart o cinquè punt lagrangià. Aquest planeta, anomenat Teia, hauria estat més petit que la Terra actual, amb una mida i un

a massa semblants a la de Mart. La seva òrbita podria haver estat estable al principi, però es desestabilitzà a mesura que la Terra incrementava la seva massa amb l’acumulació de més i més material. Theia es “gronxà” endavant i endarrere fins que, fa aproximadament 4.533 milions d’anys (a les 12:10 al nostre rellotge), col·lidí amb la Terra obliquament. La baixa velocitat i l’angle d’impacte no arribaren a destruir la Terra, però una part important de la seva escorça fou expulsada. Els elements més pesants de Theia s’enfonsaren al nucli terrestre, mentre que el material restant i el material expulsat es condensaren en un únic cos en un parell de setmanes. Sota la influència de la seva pròpia gravetat, aquest cos esdevingué més esfèric: era la Lluna.

 

VIDEO

 

 

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *