6.5 LA TERRA, UN PLANETA EN CONTINU CANVI. TEORIES SOBRE ELS CANVIS

La Terra canvia.  Aquesta realitat ens resulta òbvia quan veiem els efectes produïts per una erupció volcànica o per un terratrèmol, quan una tempesta es porta una platja o una riuada agrana el fons d’un barranc. També és molt evident en les actuacions humanes com la construcció d’un embassament o un túnel, el traçat d’una carretera o un ferrocarril. Totes elles suposen canvis notables en la superfície terrestre.

 

Avui dia parlem de l’escalfament de la Terra, de la reculada de les glaceres, del canvi d’hàbitats o de l’extinció d’éssers vius. Podem, fins i tot, mesurar el creixement anual de l’Himàlaia o la separació entre Amèrica del Nord i Europa. Tots aquests fets, tenen alguna cosa en comú. Mentre que són processos perceptibles per l’home, són processos molt ràpids, tremendament ràpids a escala geològica, ja que els mesurem amb la nostra pròpia escala de temps. No obstant açò, dins d’aquesta escala, la separació dels continents i el creixement de les muntanyes a nosaltres ens semblen processos lentíssims. Per a nosaltres, la caiguda d’un meteorit de gran grandària sobre la Terra és un succés en la mesura del possible, la probabilitat del qual és quasi de zero. No obstant açò, per a la Terra, la caiguda de grans meteorits és un fet quasi segur: han caigut en el passat i cauran en el futur. Sabem que l’últim gran meteorit confirmat va caure fa tan sols 65 milions d’anys, la qual cosa és un breu moment en la Història de la Terra.

Existeixen dues teories sobre la forma que es produeixen el canvis en la Terra: Actualisme i Catastrofisme.

6.5.1 Teoria del actualisme o uniformisme

Emès per James Hutton i desenvolupat més àmpliament per Charles Lyell, el principi del uniformisme i del actualisme estableix que els processos que han ocorregut al llarg de la història de la Terra han sigut uniformes (uniformisme) i semblants als actuals (actualisme).  La frase originària amb la qual se simplifica aquest principi és “el present és la clau del passat“.
En efecte, el que allì s’implica és que els processos que van actuar en el passat són essencialment semblants als que tenen lloc en el present, de tal manera que comprenent aquests últims, es pot millor interpretar la història de la Terra.

D’altra banda, aquesta mateixa premissa, permet estendre el coneixement cap al futur, ja que pot assumir-se que també regiran les mateixes lleis físiques en el temps per venir.

6.5.2 Teoria del catastrofisme

El principal impulsor del catastrofisme va ser Georges Cuvier, durant el segle XIX. Encara que els cristians sempre van tenir una visió catastrofista de la història, Cuvier va usar les evidències científiques i no les bíbliques. No obstant això, l’Església jugava un rol important en els descobriments acadèmics, per la qual cosa la visió religiosa d’aquests fets s’immiscueix en la ciència. Molts científics declaraven que les catàstrofes tenien a veure amb fets sobrenaturals, com l’episodi de l’Arca de Noé.

 

En l’estrictament científic, Cuvier va estudiar fòssils de mamuts i d’elefants, i va descobrir que eren dues espècies diferents, una extinta i l’altra encara existent. D’aquests estudis va treure la conclusió que la Terra és molt més antiga del que pensem, i estava en el correcte

No obstant això, Cuvier es va equivocar en afirmar que la Terra tenia les mateixes condicions en la prehistòria que ara, i que solament les catàstrofes periòdiques mataven als animals. Això no és cert, atès que les condicions climàtiques i de vida eren diferents.

 

El catastrofisme defensava l’existència d’una sèrie de catàstrofes sobtades (terratrèmols, meteorits, inundacions, volcans) que modificaven i generaven el relleu de la Terra en molt poc temps; a més d’eliminar espècies senceres, és a dir, s’extingien aquestes, i més tard, quan la Terra es reposava d’aquesta catàstrofe apareixien espècies que ocupaven el lloc de les anteriors.

 

VIDEO

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *