6.7 FORMACIÓ DEL SISTEMA SOLAR

Per a estimar l’edat del sistema solar, els científics han d’usar els  meteorits, que es van formar durant la condensació primerenca de la nebulosa solar. S’han trobat meteorits, com el de Canyon Diablo, de 4.600 milions d’anys d’antiguitat, per tant el sistema solar ha de tenir almenys aquesta edat.

Les teories pel que fa a la formació i evolució del sistema solar són complexes i variades i en la seva elaboració involucren diverses disciplines científiques com l’astronomia, la física, la geologia i la ciència planetària.Al llarg de la història, han aparegut diverses teories però la teoria moderna no va començar a ser descrita fins ben entrat el segle XVIII.

 

Amb l’inici de l’era espacial, l’arribada de molta informació sobre els diversos cossos que formen el sistema solar ha anat enriquint la nostra comprensió de com s’ha format i com ha evolucionat. També els avenços en física nuclear han contribuït de manera important al coneixement dels fenòmens estel·lars, i han generat les primeres teories sobre la seva formació i destrucció.

La hipòtesi actual de la formació del sistema solar és la hipòtesi nebular, proposada per Emanuel Swedenborg el 1734. L’any 1755, Immanuel Kant, bon coneixedor dels treballs de Swedenborg, va contribuir a desenvolupar la teoria.

La teoria nebular manté que fa 4.600 milions d’anys, el sistema solar va ser format a partir de la força gravitatòria d’un núvol molecular gegant que va patir un esfondrament general. Aquest núvol inicial probablement era d’uns quants anys llum de llargada, i va ser el bressol on van néixer unes quantes estrelles. Encara que, inicialment, es pensava que el procés havia succeït amb una relativa tranquil·litat, estudis més recents a partir d’antics meteorits han detectat traces d’elements que s’han format a partir de grans explosions estel·lars i, per tant, indica que en la zona on es va formar el Sol hi havia supernoves.

 

L’ona de xoc d’aquestes supernoves podria haver provocat la formació del Sol i, en la nebulosa circumdant, hi hauria regions amb una densitat molt elevada que provocarien un gran col·lapse.Una d’aquestes regions de gas explosiu, coneguda com nebulosa presolar, és la que formaria més endavant el Sol. Es creu que la seva composició també era més o menys la del Sol actual, amb un 98% d’hidrogen i heli present des del big bang, i un 2% d’elements més pesants creats per anteriors generacions d’estrelles que morien i expulsaven el material un altre cop a l’espai interestel·lar

Com la nebulosa es col·lapsà, la conservació del moment angular va provocar que s’incrementés la velocitat de rotació. I mentre el material de dins la nebulosa es condensava, els àtoms començaren a col·lidir amb una freqüència cada cop més gran, provocant l’alliberament d’energia en forma de calor. El centre, on es concentrava la major part de la massa, es tornava cada vegada més calent, i molt més que el disc que l’envoltava. Per l’acció de les forces que actuaven conjuntament, com la gravetat, la pressió dels gasos, els camps magnètics, i la rotació, la nebulosa que es contreia va començar a aplanar-se i formar un disc protoplanetari d’un diàmetre d’uns 200 AU i amb una protoestrella calenta i densa al centre.

 

VIDEO

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *